Tots els anys el club Rayito fa de guia
en una ruta de les que organitza el SEM de l'Ajuntament d'Almassora.
Per a l'any 2015 els Rayitos van pensar fer l'excursió del SEM al
terme de Culla. Aquesta és la història de la recerca de la ruta i
de la ruta en si mateix.
La ruta decidida va ser la que segueix
el PRCV-225, que fa una volta al morral de Penyacalba, baixant al riu
Monlleó i tornant a pujar a Culla. El desnivell és important, ja
que Culla està a 1.100 metres i el riu Monlleó està a 500. Es
donava per suposat que els excursionistes del SEM són uns bons
caminants i segur que podrien aguantar una ruta com aquesta.
Un dia de setembre Fede (GPS) y Kiko
(l'innovador) van anar a Culla per a provar la ruta. No feia molta
calor i el dia era perfecte per caminar.
Van arribar a les 8.30 a Culla i
directament van començar a fer camí. La ruta comença al final del
poble agafant un camí que ix a la dreta en el camí de sant
Cristòfol. Està prou bé senyalitzada, amb pals amb fletxes on
s'indica la direcció i temps estimats, i a més per les marques del
PR (pintura blanca i groga en distints llocs del camí).
Es va anant pel camí reial de
Benafigos, una pista que passa pel mas de les Barredes i el mas de
Xurumbela. Al quilòmetre 2,8 s'agafa una senda que va retallant
camí. La ruta discorre just deixant a la dreta el Penyacalba, a pocs
metres del cim. Se segueix la senda i a poc a poc el camí es va
complicant. N'hi ha molta pendent i les cabres han desfigurat la
senda quan va passant per pedreres. L'innovador va relliscar dues o
tres vegades i el cul li va tocar terra en més d'una ocasió.
Els nostres caminants van vore dues
cabres, que van fugir quan els van sentir. A poc a poc i amb molta
cura l'innovador i GPS van baixar fins a arribar al riu Monlleó,
just al quilòmetre 5.
Com és habitual, la llera del riu
estava seca i plena de pedres. Des d'allí baix, la roca de
Penyacalba era una gran mole de pedra. Sembla mentida que els nostres
Rayitos hagueren vingut d'allà dalt. Ara tocava seguir una pista a
la dreta pel mig del riu.
La pista seguia el riu 2,5 quilòmetres
fins a arribar un punt on un senyal indicava que ara tocava anar cap
a dalt per a tornar. En el senyal es llegia “Culla 1 h. 28 m.” i
els nostres caminants, pensant que com totes aquestes indicacions
estan fetes per a senderistes encara més “huevones” que
ells, van imaginar que poc més d'una horeta estaven fent-se una
cervesa al poble.
Sembla que els que donen les
indicacions de temps recorregut a Culla són més ràpids del normal,
perquè a la nostra parella li va dur prou més d'hora i mitja la
pujada. Aquesta ascensió no és de les més dures que n'hi han en la
contornada però quasi si que és de les més llargues. En 4
quilòmetres es puja 500 metres sense parar. Una pujada llarga,
llarga i continuada que va fer suar i molt i molt als nostres
caminants.
Una vegada en Culla, cervesa i cap a
baix. El Rayitos va decidir no utilitzar la ruta per a fer-la amb un
autobús del SEM. La baixada va ser massa “delicada” i era
possible que algú es fera mal. Buscarien una solució.
La solució implicava canviar la
baixada, ja que la pujada estava prou bé. N'hi han diverses baixades
que arriben al riu des de Culla que podrien servir per a canviar la
ruta. Els Rayitos van decidir fer la baixada per la font de l'Oli i
la caseta del Sereno. Era bonica, n'hi havia prou tros de senda i no
semblava perillosa.
Així ho van pensar i així ho van fer.
Un dia de novembre tres Rayitos (Fede,Gilbert i Kiko) van fer la nova
ruta i els va semblar més adequada que l'anterior. Era un dia plujós
i no feia massa fred. El resultat va ser bo. Unes tres hores i mitja
llargues que per a un grup més nombrós es podria transformar en
quatre o quatre i mitja. Caminada perfecta per un matí amb dinar a
Culla. A més n'hi havia una font pel camí que, encara que un no es
pot fiar que hi haja aigua, sempre es un al·licient dins d'una
excursió. Mira el perfil:
Ja en el mes d'abril del següent any,
dues setmanes abans de fer l'excursió amb el grup del SEM, Lola i
Kiko la van fer de nou. Primer per a vore com estava el camí després
de les abundants pluges de març i segon perquè una persona
responsable del SEM (Lola) coneguera el camí per si passava alguna
cosa.
La ruta es va desenvolupar sense
problemes. La parella de senderistes va vore prou cabres, fins i tot
un grup prou gran amb uns quants mascles amb grans banyes. Como només
eren dos caminants i feien poc de soroll, van tindre l'oportunitat de
vore cabres creuar el camí a pocs metres d'ells.
La pujada es va fer a poc a poc i,
encara que era molt exigent, es va fer prou còmodament. Al final
unes cerveses al Culla i a baixar a Almassora.
I ara per fi va arribar el dia de la
tan esperada excursió des de Culla al riu Montlleó. Un diumenge de
maig un autobús esperava als senderistes. Anaven 19, dels quals 4
eren Rayitos. Fede (GPS), Gilbert (Rayito), Kiko (Innovador) y
Mercedes. Normalment va més gent a aquestes excursions però en els
mesos de maig, coincidint amb les comunions sempre falten prou
caminants,
El 19 senderistes començaren la ruta a
les 9 i mitja del matí u dia amb molt de sol i calor per l'època de
l'any. En Culla es diu que sempre fa fred i eixe dia no en feia, però
tampoc en feia de molta calor. Un dia dels que es diu “perfecte”
per caminar. Van començar per la pista de formigó fins a arribar al
mas dels Oms i d'allí ja, entre dos grans morrals, s'endinsaren en
el barranc de l'Oli a la recerca de la font del mateix nom. De
seguida van vore cabres lluny en la muntanya,
En poc de temps van arribar a la font i
van esmorzar. N'hi havia aigua. No massa però prou pel que ens té
d'acostumats. En la bassa n'hi havia una cabreta morta. Havia caigut
dins de i no va poder eixir. La gent va esmorzar a gust i
tranquil·lament per després continuar camí.
Ja una altra vegada en marxa un del
grup es va fer mal a un turmell. Valorant la situació, més a prop
de l'inici de la ruta que del final, va decidir tornar-se a Culla. El
va acompanyar GPS (quin perill amb la capacitat d'orientació de
GPS!!), però aquesta vegada la tornada dels dos senderistes es va
fer sense problemes. Molt lentament però sense problemes.
La resta del grup va seguir l'excursió.
Van arribar a la caseta del Sereno on les vistes sobre el riu Monlleó
són espectaculars. D'allí a una pista que estava acabada
d'arreglar. Els caminants van seguir la pista, que baixava fins al
riu.
Poc abans d'aplegar al riu, el grup va
haver de passar per una finca tancada per dues tanques. Dins hi havia
arbres fruitals i vinyes. L'amo del terreny no volia que les cabres
es menjaren la collita i tenia molt ben tancada la finca. D'allí al
riu, on la pista seguia, unes vegades per dins de la llera del riu,
altres pel seu costat. El grup anava tranquil i còmode, de vegades
més agrupat i de vegades més estirat. Es notava que s'havia fet
poc d'esforç. Només baixar i planejar. La pujada es deixava per al
final.
Després d'un parell de quilòmetres
caminant pel dins del riu, el famós senyal de “Culla a 1 h. i 28
m.” va arribar. Ja eren les dotze del migdia. Ara la pista es
transformava en camí i s'enfilava cap amunt. La roca de Penyacalba
estava davant i pràcticament la senda et portava a ella.
La pujada pel barranc de Penyacalba es
molt exigent al principi per a després convertir-se en un poc menys,
però també exigent. El grup es va anar estirant. La primera mitja
hora és dura i la segona també.
Dues persones van ser les úniques en
complir amb l'horari del famós senyal. En una hora es van plantar
dalt del camí només a 25 minuts de Culla. Allí van esperar a la
resta d'excursionistes, que a poc a poc van anar arribant. Del primer
a l'últim va haver-hi vora 45 minuts de diferència, tot fruit del
patiment de la pujada. Almenys el camí anava quasi sempre pel mig
del bosc i el sol no pegava tan fort com si no hi haguera arbres.
Ja una vegada reagrupats, els
senderistes van fer l'última part de la ruta. Primer van passar pel
mas de Penyacalba. D'allí a la Lloma, on van caminar pel costat del
camp de futbol, i poc després a Culla, on els esperava una bona
cervesa fresca i un gran dinar.
Com a conclusió la ruta va agradar.
Van ser 5 hores de muntanya fent 13 quilòmetres amb un desnivell acumulat de 600 metres i pico. Els senderistes no s'esperaven una pujada tan exigent i, després de
l'esforç, es van sentir satisfets. El dinar molt bé.
Ara, fins a l'any vinent a vore on els
porten els Rayitos.
