Des de fa 55 anys, el Centre Excursionista de Castelló organitza la ruta anomenada “sender de la lluna plena”, ruta que recorre el GR-33 de de Castelló fins al pic de Penyagolosa.
Aquesta eixida es realitza coincidint amb la primera lluna plena de l'any. L'any 2014 els dies de l'eixida han segut el 17, 18 i 19 de gener.
Un esdeveniment tan important no es podia deixar de costat, i per això, el club Rayito va estar allí. Per a mantindre la fama de “huevones”, els membres històrics del club no van finalitzar la ruta. Es van quedar a Xodos. Compromisos familiars, gastronòmics i alcohòlics així ho van aconsellar. No obstant això, el club es va impregnar de la camaraderia, i bon ambient que envolta a una expedició d'aquestes característiques.
La ruta del sender de la lluna plena no és una ruta “ad hoc”. Com ocupa 3 dies, la gent s'incorpora i es retira d'una manera mes o menys anàrquica (però sempre sota una organització perfecta). Cadascú elegeix el tros de ruta que vol fer, i quan el vol fer (uns eixen de dia i uns altres de nit), de forma que el sender s'adapta a cada necessitat personal. És el triomf de l'elasticitat senderística.
La primera eixida oficial de la ruta va ser el divendres a les 8 del matí. A la plaça Sant Roc es van ajuntar els caminants. I amb ells estava el club Rayito. Fede, Gilbert (Rayito de Voramar) i Kiko (l'Innovador) van començar la caminada amb Toni, Miquel, Ferran, Vicent, Manolo, Ferran, Begoña, Maria José, Nando, Trini, Vicent, Eva, Carmen i Manolo. En Penyeta Roja, es va ajuntar Enric, en Borriol es va incorporar Raquel, i en la Pedra de Borriol, Paco, que anava d'avançat.
El perfil de la ruta es dur, amb un desnivell acumulat de més de 3.000 metres (contant amb la pujada al pic). Per les raons que ja hem contat, el perfil que et mostrem ací comença a la Penyeta Roja i termina a Xodos.
El primer dia va despertar fresquet i sense núvols. A les 8 del matí eixien els nostres senderistes des de la plaça Sant Roc de Castelló. Tenien per davant tres dies d'aventures.
El començament de la ruta no és molt bonic. N'hi ha que eixir poc a poc de la ciutat i de les zones més habitades. n'hi ha que travessar carreteres i urbanitzacions fins arribar a un tradicional camí de muntanya. el primer sender com cal està al final de la urbanització "Penyeta Roja", lloc on l'Innovador es va adonar que no havia activat el GPS (per això el track comença ací). Es passa per una cantera, un club de golf i els afores de Borriol fins arribar a l'ermita de sant Vicent (a l'altre costat de l'autovia). Allí comença la primera pujada important de la ruta, la pujada a la Pedra. Aquesta pujada són 40 minuts si es va tranquil. Els senderistes van alleugerar la quantitat de roba que portaven damunt a l'espera d'agafar calor per l'esforç.
La pedra és una encreuament de camins que n'hi ha dalt, a la serra de Borriol. És el lloc on tradicionalment es para per esmorzar. La gent va anar arribant poc a poc com un rosari de colorins. N'hi va haver un experimentat senderista que var trigar en arribar molt més del normal. No se sabia si el retard era degut a que s'havia perdut, o si s'havia esgotat de la pujada o si s'havia trobat alguna xica en mig de la muntanya i s'havia parat a fer una xarradeta (la resta del grup estaven per aquesta última opció). Quan per fi va arribar no va aclarir massa la raó el retard. Millor deixar-ho en misteri.
Una vegada tots esmorzats i preparats, la foto de grup.
I ara tocava anar cap a baix. Baixar de la serra de Borriol i pegar-li la volta al tossal de Mollet. Els caminants van passar pel pou de Mollet i van recarregar aigua. Últimament no és fàcil trobar aigua per la muntanya i és un plaer tindre (de moment) la seguretat que certs llocs encara n'hi ha.
Continuem ruta, a estones pista, a estones camí, fins arribar a la carretera de Vilafamés a Sant Joan de Moró. En lloc d'anar pel barranc de la Parra, que és el camí més conegut del GR-33, el grup va agafar una senda que ix de la carretera un poc més al nord. Ací comença una pujada curta però molt intensa. Es puja a un tossalet no massa alt però mot "punyetero". La suada va ser bona i el grup es va reagrupar una vegada dalt. Va haver gent que va trigar una bona estona en arribar (la vellea no perdona). D'allí un poc de pista, un poc de carretera, un camí molt bonic que va passant per una vall fins arribar a la font de la Penella, lloc on es dina.
La font estava seca, molt seca. Feia solet i els senderistes van dinar a una masia que n'hi havia a prop. Carmanyola, entrepà, traguet de vi i... a la marxa.
La rambla estava a uns centenars de metres, es va creuar sense problemes. Altres anys, amb la rambla de gom a gom d'aigua va ser un poc més difícil. Poc a poc el camí anava enfilant-se cap amunt buscant les Useres. En passar per un coscollar, el camí es complicava. L'experiència els deia que ara arribava la zona on n'hi ha que rascar-se amb coscoll, saltar bancals i buscar un camí que ja era inexistent. Un del grup, Vicent, va proposar anar per un altre lloc, paral·lel, que evitava tot el trasbals que hi havia per davant. El grup es va dividir en dos, per a provar els dos camins. Una vegada superat l'escull, es van tornat a ajuntar. Com a conclusió es podria dir que el nou camí era una mica més llarg però molt més còmode.
Ara ja els nostres senderistes caminaven un poc més ràpid. Les Useres estava prop i els nivells d'hidratació estaven baixos. Caldria prou cervesa per a tornar als nivell normals.
Una vegada el les Useres els següents passos estaven clars. Primer una dutxa, desprès comentar les anècdotes del dia davant unes cerveses al bar. Una vegada la hidratació ja no era problema, ara tocava un sopar de germanor, amb vi i "llimonà", i per fi una copeta al pub. I a dormir que al dia següent n'hi havia faena, i s'esperava pluja.
La nit ve ser tranquil·la, i el dia va despertar plorant. A estones plovia i a estones no. Algú es va repensar el continuar però no estava el dia tan malament com per abandonar. Al grup que va eixir el primer dia es van ajuntar molts més que, o havien vingut caminant per la nit, o havien arribat en autobús eixe mateix dia. El grup va passar de 20 a 60 persones.
La forma d'abordar la ruta el segon dia és distinta que el primer. Hui la gent no es reagrupa. Al ser prou més gent y el camí prou més exigent, cadascú va a la seua marxa. Es formen grupets i es va avançant segons les ganes o la manera de caminar de cada grup. Després d'unes dos hores llargues de camí amb un cel nuvolat i amb estones de plugim s'arriba a sant Miquel de les Torrocelles, una ermita/masia/castell molt ben conservat. Un original exemple de construcció religiosa cristiana i militar medieval. És el lloc d'esmorzar. Encara quedaven ganes de vi, i van apareixer dues botelles molt ben rebudes. Una vegada es va descansat (no massa, que la pluja estava prop), motxilla damunt i a la marxa.
Ara el camí començava a enfilar-se cap amunt. Era una pujada continua, sense descans, fins arribar al peu de la lloma Bernat, una autèntica paret que n'hi havia que "botar".
La pujada a la lloma Bernat no és llarga, peró és molt pesada. Els nostres caminants ja portaven unes hores pujant i pujant, i trobar-se aquest sender, que encara els demanava un poc més, no feia massa goig (o si). Però, el que encara no he dit és que la lloma tenia premi. Al cim de la muntanya estava Ferran i les xiques que, ja quasi per tradició, esperen als esgotats caminants amb un poc de sidra, xocolata i una cervesa per a Miquel. Tot un luxe i una benedicció després d'un esforç important.
Ja amb les forces recuperades a començava un poc de costa avall i, cap a Xodos. El camí cap al poble els donaria una sorpresa. Just sota la pedra on s'encimbella Xodos va començar a ploure amb ganes i va pillar al club Rayito desprotegit. Uns amb capelina, altres amb impermeable i algun valent sense res van arribar al bar del poble fets uns xops. La solució era fàcil, a canviar-se de roba, beure alguna que altra cervesa i a dinar. El dinar va ser fantàstic. Olleta, peus de porc, tombet de corder i altres delícies pròpies del terreny.
Una vegada dinat, el grup va continuar viatge cap a Sant Joan de Penyagolosa, lloc on descansarien per a pujar al pic al dia següent. El nucli dur del club Rayito, per la seua condició de "huevones" van donar per finalitzada la ruta i van tornar cap a casa. Com s'ha comentat al principi del relat, n'hi havien causes familio-gastronòmiques que recomanaven la volta a casa.
La ruta, l'ambient i, els amics que fas fan del sender de la lluna plena una ruta absolutament recomanable. És més, una ruta absolutament imprescindible. Esperem l'any següent fer la ruta sencera.
No hay comentarios:
Publicar un comentario