La ruta que es conta ací va ser encarregada a un membre del club Rayito i aquesta és la primera de les dues vegades que es fa el camí per aquesta excursió. La primera vegada és una prova per a calcular temps i la logística de l'excursió, i la segona vegada és l'excursió en sí mateix.
El primer "simulacre" d'excursió el van fer Eva i Kiko. El perfil de la ruta és ja conegut per alguns membres del club Rayito, ja que es va fer uns mesos abans i ja estava catalogada en aquest blog. Són més de 900 metres de desnivell en 15 quilòmetres de pura natura.
El parrell de senderistes arribava a Portell, origen de la ruta, a les 9.30 del mati d'un dia de començament de març. Per la carretera el ametllers lluien tot el seu esplendor florit. La primera feina a fer era, evidentment, esmorzar. Havien quedat amb Àlvar, l'alcalde de Portell per a agafar forces abans de començar a caminar. Kiko es va decantar per un esmorzar continental, unes quantes cerveses, dos ous fregits i pernil passat per la planxa finalitzat amb un carjillo donaven prou força per abordar la ruta en condicions. Àlvar i Eva van ser més prudents i es van conformar amb mig entrepà de panxeta amb formatge.
Desprès d'una hora i quart d'animada conversació, van donar per finalitzat la primera fase de l'excursió i van començar a fer el que venien a fer, caminar.
Encara no hem dit la ruta elegida per a fer l'excursió. El camí elegit és la ruta dels Pelegrins de Portell. Un sender amb una gran història darrere. Aquesta ruta és una peregrinació que es fa tots els anys i que es remonta a més de 500 anys. En la crónica de l'excursió oficial contarem la legenda que va originar aquesta pelegrinació. Ara cal dir només que el camí comença a Portell de Morella i finalitza a Sant Pere de Castellfort.
Com ja hem comentat, amb la panxa ben plena, els dos caminants van deixar Portell per a començar la ruta dels Pelegrins. El principi es fàcil, tot cap avall, fins arribar al pont de la Rambla. Comença per una pista i, desprès de passar per una granja plena de gossos caçadors, creuar la carretera de Vilafranca i vorejar un parell més de finques i fàbriques de porcs, ja es deixa la civilització i el camí comença a ser interessant. Es puja un tossalet fins una creu dedicada a les missions. Des d'allí una pista baixa ràpidament fins al pont de la Rambla. Com ja quasi és habitual al club Rayito, els nostres caminants van aprofitar per a trotar un poc i calfar les cames.
El pont de la Rambla es troba en un punt estret i una mica amagat de la rambla de Sellumbres. És un pont medieval que, per ser un lloc de pas molt antic, de segur s'alça sobre un pont més vell. A partir del pont el camí, que continua sent una pista, comença a pujar de forma continua i exigent. Eva i Kiko ja parlaven menys i caminaven més.
Kiko tenia cert interès per vore algun animal. En altres ocasions es van vore raboses i cabirols. Eixe dia no van tindre sort, encara que sí s'endivinaven moltes restes del seu pas. Només una parella d'àguiles es van deixar vore uns moments.
La pista pujava i pujava durant un parell de quilòmetres. La conversa dels caminants era poc animada. Moure les cames i bufar per tractar d'agafar més aire ocupaven prou part del cervell com per a poder parlar amb facilitat. Kiko continuava escrutant les vores de la pista per trobar algun rastre d'animal i Eva, que li agrada mantindre una temperatura exacta del seu cos, anava entretinguda llevant-se i posant-se roba pel fet d'estar còmoda. Per fi van acabar en la pista i van accedir a un camí que s'andinsava per un pinaret.
Ací la ruta es feia més tranquil·la. D'una pujada exigent van passar a una senda suau i bucòlica, Eva va comentar que la vista del bosc era com eixes fotos que es posen de protector de pantalla de l'ordinador, amb els raigs de sol entrant per entre les branques i deixant zones il·luminades i altres amb ombra. Com es va dir, de foto!
Poc a poc el camí anava baixant fins arribar a una rambla. Des d'allí tocava pujar un altra vegada. Ara la pujada tornava a ser important. El camí era curiós. No era ni senda ni pista. Era una zona relativament ampla, amb murs de pedra als costats separant el camí de les finques del voltant. Era el tipus de camí que es feia servir per traslladar ramats. Encara que ara ja no s'utilitzen, allí estan per a fer-nos recordar el que havia estat aquesta terra antigament.
Durant el camí, els nostres senderistes es van trobar dues coses importants pels pelegrins de Portell. N'hi ha un moment on, si es gira el cap, es veu el santuari de la Verge del Cid, a L'Iglesola. Un santuari amb hostatgeria molt important antigament i que es va construir sobre runes d'una vila romana. Els pelegrins, en arribar a aquest lloc paren a resar fer alguna lletania. L'altre lloc important és una gran pedra al mig de la ruta on n'hi ha esculpida una creu i un calze del revés. Conta la llegenda que ací es va morir un pelegrí i el relleu fet a la pedra es va fer per recordar-lo. Evidentment, a aquest lloc els pelegrins també paren a resar.
El camí va pujar i baixar un parell de vegades fins arribar a una vall més ampla on ja es veia civilització. Un parell de granges a l'esquerra i el mas d'Ibañez a la dreta, que és el lloc on es van dirigir la parella de caminants. La pujada al mas va ser curta però exigent. El mas d'Ibañez encara estava en producció. No vivia gent, però ovelles, cabres i gossos n'hi havia.
Ara ja el camí es va tornar totalment pla, Estaven al cim de la cresta de la serralada, i ja no quedava cap muntanya que pujar. Planejant els senderistes van passar per les runes del vell Castellfort, vila romana molt estratègicament situada amb un control total de la situació dels voltants. N'hi havien quilòmetres i quilòmetres de territori a la vista de l'ull.
La pista va morir a la carretera i ja, després d'una estona, ja s'arribava a Sant Pere, final del recorregut. Van vore les vistes, encara més impressionants que les de l'antic Castellfort.
Ara, amb l'obligació complida, els dos caminants van fer cap al bar de Castellfort, on els esperava Àlvar, l'alcalde de Portell per a fer les cerveses de rigor i un bon dinar. Els comentaris de la ruta van ser tots molt positius. El dia immillorable, amb un sol i una temperatura perfectes. La terra, perfecta, feia uns dies que havia plogut i la xafada era agradable. Llàstima de no vore animals de quatre potes pel camí.
Ja a la vesprada i amb la panxa ben plena, Àlvar va tornar als nostres caminants a Portell, on tenien el cotxe, per a la tornada a casa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario