jueves, 10 de abril de 2014

Ens anem d'excursió (part 2)


Fa més de 500 anys, en mig d'una absoluta sequera, els veïns de Portell de Morella van decidir que dotze homes del poble viatjaren a Roma a preguntar al Papa què és el que s'hauria de fer perquè se n'anaren les malediccions del poble.

El Papa, després de sentir al portellans viatgers va dir contundentment, -Però, com és possible que hagueu de vindre a Roma a demanar pluja si teniu una ermita dedicada a sant Pere a prop del poble? Aneu en peregrinació a sant Pere a demanar i Deu vos concedirà aigua!-

Així ho va dir el Papa i així o van fer els portellans. Cada any el dia de Pentecosta (o proper), es feia i es fa una romeria des de Portell de Morella fins a sant Pere de Castellfort.

Aquesta tradició s'ha mantingut any rerre any fins als nostres dies, i com no podria ser menys, el club Rayito ha ajudat a donar publicitat a aquesta tradició centenària.

Un diumenge a les 8 del matí, el “club de senderisme” impulsat per l'Ajuntament d'Almassora va organitzar una excursió per a fer la ruta dels Pelegrins de Portell. El club Rayito anava de “guia”. Gilbert (Rayito), Fede (Gps) i Kiko (l'innovador) s'havien preparat a fons per l'esdeveniment. Eva, de l'ajuntament d'Almassora, era l'organitzadora. També anava Tere, una amiga dels Rayitos, així com una cinquantena de persones, senderistes experimentats, que van voler gaudir d'un dia de natura movent les cames.

L'autobus va arrancar puntual i, després de dues hores de camí, l'experimentat conductor (sembla que era de la zona) els va descarregar en un lloc ample de Portell. Fet amb vista, la descàrrega dels senderistes es va fer un poc lluny del bar, per a que no hi haguera gent que entrara a fer el “cafenet” i retardara l'eixida. Encara així, algú es va “escapar” i desprès va haver d'anar un poc més ràpid per a contactar amb la resta del grup.

La ruta va començar bé. La temperatura era agradable i dia solejat. Els caminants van creuar tot el poble fins als safareigs. Des d'allí van agafar una pista que, després de passar unes granges i creuar la carretera, arribava a un alt on es podia vore a l'esquerra la Roca Parda. Aquesta penya de 1129 metres forma junt a la Roca Roja dos penya-segats enfrontats pel mig dels quals passa la rambla de Selumbres (aquesta n'és un altra ruta bonica que possiblement es farà una altra vegada).

Des de l'alt van girar a la dreta amb compte per una cadena i, seguint la pista i un caminet arribaren al lloc on esmorzarien. Estava prou a prop del poble i les forces estaven encara intactes però ja eren les 11.00 i la fam no perdona. No es pot anar per la muntanya amb fam!.

L'esmorzar es va fer al lloc on normalment els pelegrins berenen a la tornada de Castellfort. N'hi ha una taula gran i uns bancs de pòrtland que van anar bé perquè alguns del senderistes esmorzaren en condicions.

Una vegada ben alimentats es va reprendre la marxa. Una pujadeta per una pista que ja no és ni pista (molt degradada pels rierols de la pluja) i la baixada a la rambla de Selumbres. Aquesta baixada és important. N'hi ha que falcar-se per no redolar i acabar ràpid la costera.

Al final de la baixada els esperava el famós pont de la rambla, Un pont medieval que des de sempre ha estat batejat com a pont romà. Resulta curiós trobar-se un pont antic en un lloc tan recòndit. Allí es van reagrupar els caminants. El dia de la peregrinació, els penitents arriben a aquest lloc quan el dia comença a clarejar. Ací és on els pelegrins paren a prendre alguna cosa de menjar i es trauen les capes i barrets de pelegrí per fer un camí més còmode.

Des d'ací la pujada ja comença a ser important. El grup de senderistes es va estirar com el “pelotó” del tour quan fa vent. Els ràpids volaven per eixes pistes i els lents feien el que podien. Ja dalt de la serra Simona, el camí es desvia per “les Llometes”. Allí es va tornar a reagrupar el grup.

El camí per “les Llometes” és pura delícia. És una senda que travessa un bosc de pins alts i vells. Es un lloc "rovelloner" molt agradable i tranquil. Sembla que "bambi" i els enanets pogueran apareixer en qualsevol moment. L'ombra i les vistes donan una sensació de tranquilitat que, després d'una pujada important, són d'agrair. El camí és pla o cap per avall i el grup no es va dispersar tant. Al final, el camí va abocar els senderistes a una rambla on ja no va haver reagrupament. Des d'ací la pujada tornava a ser exigent.

El paisatge va tornar a canviar. Del sender del bosc de pins van passar a un camí ample (un antic camí de transport de bestiar) amb carrasques a les vores. D'una senda plana van passar a una pujada exigent. Com va passar abans, uns caminaven ràpid i altres a poc a poc. Els primers del grup ja tenien ganes d'arribar i ja no era fàcil anar parant-los per a que esperaren als últims. A un encreuament de camins tornaren a reagrupar-se els caminants. Des d'ací, es podia anar a Castellfort per dues vies. Es va elegir el camí dels pelegrins, que és cap a la dreta. N'hi ha que obrir varies tanques i atacar l'ultima pujada del camí, la del mas d'Ibànez.

La pujada al mas d'Ibàñez és curta però exigent. Els quàdriceps i els bessons es fan sentir i toca bufar un poc més del normal. Una vegada en el mas, la pujada continua. Tampoc és massa llarga però continua sent empinada. S'arriba a una “plantació” de molins de vent, una espècie botànica invasiva que últimament està apareixent per les nostres comarques mes ventoses. 

Quan arribes a la plantació de molins el camí es torna pla. El paisatge canvia. S'està en un alt i no n'hi ha cap vegetació al voltant. Es passa pel poblat ibèric de l'antic Castellfort, pel peiró de la verge del Carme, i l'últim quilòmetre es fa per carretera. Sant Pere ja està a la vista.

Els senderistes van arribar a sant Pere de forma gradual. A poc a poc el paratge de l'ermita es va anar omplint dels colorins de les robes dels caminants. Kiko, l'innovador no va poder aconseguir la clau i per tant no van poder entrar a l'ermita. Una llàstima perquè són curiosos els capitells pintats i l'arc de l'entrada interior a l'hostatgeria del costat.

Una vegada el grup sencer, es va fer la foto de l'excursió i se'n van encaminar tots cap al poble de Castellfort, cap al restaurant on ja estaven preparades tres taules llargues per a donar un merescut menjar als caminants.

El menjar va estar molt bé. Super bé per a un restaurant que no té costum de de donar menjar a 50 persones a la vegada. Un èxit. 

Però l'èxit més gran va ser la tornada en autobus. El conductor (un màquina) va destapar la vena “folklorica” dels senderistes i, entre el vi i “llimonà” del dinar i la música del conductor la tornada a Almassora va ser un autèntic festival. El personal no es va enterar del camí fins el moment d'obrir les portes ja en Almassora. Les cançons que el superconductor va "punxar" eren incunables del 60, 70 i 80. 

Així que ja saps. Si vols participar d'una festa d'aquestes caracterísitques no tens més que apuntar-te a la propera marxa senderista que organitze el SEM.

No hay comentarios:

Publicar un comentario