Els Pelegrins de Culla

Dos dies abans del Corpus des de fa 600 anys els habitants de Culla van i tornen en peregrinació des del seu poble a Sant Joan de Penyagolosa. La causa, como en molts altres poblacions properes és la falta d'aigua. Conta la llegenda que en aquells temps feia 6 anys que no plovia i que, per aconseguir la "benevolència" de Déu, es va començar a fer aquesta peregrinació.

Per mitjans del segle XX aquesta tradició es va perdre, i només s'anava amb cotxe a Sant Joan de Penyagolosa, però des de fa una quants anys s'ha recuperat i avui en dia vora 100 persones van any rerre any a fer la romeria.

A l'any 2014 la peregrinació es va fer els dies 20 i 21 de juny i el club Rayito va estar allí. Aquesta vegada va ser Kiko el que que participar de la ruta.

La ruta que segueix el camí coincideix amb gran mesura amb el sender de gran recorregut GR-7, ruta que parteix d'Andorra i finalitza a Tarifa. La part que ens pertoca és llarga però no esgotadora, ja que es descansa moltes vegades i es recupera l'alè sense problemes. Només n'hi ha un gran accident geogràfic a salvar, que és la baixada al riu Monlleó. Evidentment amb la pujada posterior. Mira ací el perfil de l'anada i tornada.

Són vora 56 quilòmetres repartits en dos dies i que, llevant el mal de peus que suposa caminar tan seguit, no es fa realment pesat.

La romeria comença a les 6 del matí a l'església del Salvador de Culla. D'allí ixen els pelegrins en estricta formació, formació que s'aguanta durant tot el camí. Primer va el penó, la creu i els coteros, després els homes en dues files, després el capellà, els bordoners (els que inicien els càntics) i els representants de l'administració. Darrere d'ells les dones també en dues fileres, i per últim els cavalls. S'ha volgut mantindre el més possible la tradició centenària i totes les pregàries, processons, ritus, misses i rosaris es fan o es tracten de fer com s'han fet sempre.

Els primers 5 quilòmetres de la ruta són de baixada amb forta pendent. La cota passa dels 1082 metres de Culla als 559 metres del riu Montlleó (més de 500 metres en 5 quilòmetres). Una vegada baix al riu comença la pujada. Per agafar forces, al quilòmetre 6,3 es para. Es reparteixen cocs amb sardina i les botes de vi corren per entre la gent.

Una vegada s'agafat la força necessària, comença l'ascensió. Des de baix sembla ser més forta del que és en realitat. Com el ritme és tranquil no n'hi ha perill de sufocament.

A un xicotet prat sota el mas d'en Campos es para a descansar, al quilòmetre 8,2. Fins al moment el camí és molt bonic. Molta vegetació a les dues vessants del riu i un sender estret i ben conservat. Són les 9 del matí i el sol encara no crema massa però l'amenaça de forta calor està present.

Els descansos són llargs per a que la gent que no estiga acostumada a caminar no s'esgote. N'hi ha temps per conversar i aprendre més sobre la peregrinació i els costums dels pelegrins.

Des del mas d'en Campos fins a Sant Bartomeu queda una hora de camí. La pujada ja no és tan exigent. Ràpidament la senda es transforma en pista i el pendent és prou menor. Es passa pel mas de Capote i ja es veu l'ermita amb molta gent que ha arribat en cotxe i està esperant als pelegrins.

Sant Bartomeu es troba al quilòmetre 11,4. És una bonica ermita del segle XIV que està al peu del castell de Boi i que pertany al terme de Vistabella. Aquest any estava la seua alcaldessa perquè s'inaugurava una remodelació de l'edifici de la capella. El senyor president de la Diputació (que és de Culla i que habitualment participa en la romeria) junt a l'alcaldessa van dir unes paraules per tal esdeveniment.

El ritual a Sant Bartomeu consisteix en una missa, amb el cant dels gojos de sant Bartomeu, i per fi un esmorzar. L'esmorzar que cal fer és la sorprenent "sopa de caps". Aquesta sopa consisteix en aigua calenta, on es posa pa dur, oli, sal i un ou cru. Es diu sopa de caps perquè quan et serveixes l'aigua del calder, no n'hi ha sopa, només es veu el teu cap al fons d'ell. Una vegada esmorzats, es fa un bon descans i abans de les 12.00 a continuar ruta.

La pista continua i el grup va agafant alguna drecera i creuant alguns masos. Al mas de les Lloses (quilòmetre 15) es fa una nova parada. A partir d'ací el camí, encara que continua pujant a poc a poc, es torna molt més suau.

Després d'una hora llarga i d'un rosari també llarg la processó arriba a la font de l'Alforí, al quilòmetre 20,5, lloc on es dina. La parada és llarga, de més d'una hora.

Amb l'estómac ple, el grup s'endinsa cap al parc natural del Penyagolosa i, després de 7,5 quilòmetres de marxa la peregrinació és rebuda pels penons i la imatge de Sant Joan. En acabant, tots junts entren a l'església. Allí es canten els gojos a Sant Joan i finalitza la processó. Son vora 28 quilòmetres fets. N'hi ha que reprendre forces. Es descansa, es fa un sopar de germanor i es dorm a l'hostatgeria del santuari.

N'hi ha que remarcar la profunda vessant religiosa d'aquesta peregrinació. Durant tota la romeria es realitzen pregàries, cants i oracions, responsos, misses i rosaris, cadascú al seu moment prefixat. Molts dels cants són en llatí i els que més es repeteixen són "Suscipe" i "O Vére Déus". Aquestes dues pregàries es canten per demanar ajuda a Déu i aigua per les collites.

Al dia següent, al matí es beneeix la font (aquest és un privilegi només del poble de Culla, ja que va haver un any que després de la seua rogativa, es va acabar una gran sequera), es fa una missa i a les 11.15 comença la processó d'eixida amb el comiat dels penons i sant Joan.

En termes senderístics aquesta segona jornada es igual a l'anada. El camí i les parades són els mateixos. Es dina a la font de l'Alforí i es berena a Sant Bartomeu. L'ultim tram és especialment dur. Pujar des del riu Monlleó a Culla es fa pesat pels quilòmetres que porta un damunt i pel sol de la vesprada que escalfa la muntanya i els caps dels pelegrins.

La romeria es para a prop de Culla esperant al fet que caiga la penombra de la nit. Es menja abadejo, tomàquets i pa i, quan és el moment, es reprèn la marxa.

L'entrada a Culla és molt bonica. Uns xiquets esperen la comitiva amb les banderes (que son branquetes d'arbres amb papers de colors penjats), després s'entra a l'ermita de sant Roc, un respons a la font Nova, els penons ixen de l'església a rebre els pelegrins i per fi entra la processó a l'església del Salvador.

En definitiva, una gran caminada amb un gran bany de tradició i espiritualitat. Una experiència totalment recomanable!

 Pincha aquí para ver la ruta