La pujada a Penyagolosa 2015

En gener del 2105 es va celebrar la cinquanta-sisena Pujada a Penyagolosa que organitza tots els anys el Centre Excursionista de Castelló. Els Rayitos ja fa anys que s'apunten a aquesta marxa i per la del 2015 en van acudir 6. Van ser Dani, Fede, Gilbert, Kiko, Manolo i Toni.

La marxa és exigent per la distància (vora 60 quilòmetres en dos dies) però no per la intensitat, que pràcticament està marcada per l'esforç que vulga fer cadascú. Encara que el desnivell acumulat en pujada és de 2,754 metres i n'hi han moments on les cames han d'esforçar-se, la velocitat de la caminada no és excessiva. Mira el perfil de la ruta.

El Centre Excursionista organitza vàries eixides de la ruta. El divendres a les 8 del matí, a les 6 de la vesprada i el dissabte de matí. Els Rayitos van optar, com sempre, en fer la ruta més tradicional, la que ix primera.

Km. 0. La ruta començà a la plaça sant Roc de Castelló un divendres al clarejar el dia. En aquest cas van ser 21 persones les que formaven el grup. Els senderistes es van enfilar cap a la urbanització penyeta Roja, van pujar a la pedrera, van passar per la Coma i arribaren a sant Vicent de Borriol, al peu de la pujada de la Perelola, la que arriba a la Pedra. Normalment el grup acostuma a fer una paradeta al costat d'uns tarongers per esperar als companys que van un poc més lents. En aquest cas també es va fer, i Rayito va aprofitar per menjar-se una taronja (que per cert estava dolcíssima). Sembla que li va produir un tall de digestió o alguna cosa pareguda i durant la pujada a la Pedra va anar fatal de la panxa y encara va patir durant unes hores més.

Km 12,5. La Pedra. Els nostres senderistes van arribar a les 11:30 amb gana d'esmorzar. En mitja horeta van reposar forces. Feia sol i prou vent i es veia l'arc de sant Martí a l'oest, per damunt del tossal de Mollet. Semblava que es banyarien un poc durant el camí.

Km 14,5. Pou de Mollet. Uns dels pocs llocs on es troba aigua en el camí. Es van omplir les provisions d'aigua i a continuar camí. Des d'ací ee segueix la pista i s'agafa una bonica senda a l'esquerra que baixa fins a empalmar amb una altra pista. La senda està un poc desfeta pels motoristes.

Km. 18. Carretera Vilafamés-Moró (CV-160). Es reagrupen els caminants i comença una pujada curta però molt intensa. Dura. Dalt es torna a esperar al personal. Ara, durant uns centenars de metres s'agafa una pista a la dreta

Km. 19. Carretera Vilafamés Costur. Se segueix la carretera un quilòmetre. Després s'agafa una senda a la dreta. Aquesta és, potser, una de les més boniques de la pujada.

Km. 22. Font de la Penella. La senda acaba en la font de la Penella, lloc on es dina. N'hi havia aigua en el pou però no xorrava per la canella. Plovia un poc. Manolo, el president del Centre Excursionista, que venia de recolzament en un cotxe, va tindre la genial idea de portar unes cerveses per als caminants. Tot el món ho va agrair i va comentar les grans aptituds que Manolo té per a ser un bon president (conya). Per por a banyar-se, els caminants van haver de dinar al porxo d'una masia propera on normalment van quan fa mal temps. D'allí, en finalitzar el dinar, tots caminant cap a la rambla de la Vídua, que estava molt a prop. Una vegada creuada la rambla la ruta continuava per un gran coscollar. Plovia i els caminants van haver de posar-se les capelines, algunes es van enganxar en el coscoll y es van esgarrar.

Km. 30. Les Useres. Final del trajecte del primer dia. Es va arribar a les 5 i pico de la vesprada. Ara tocava dutxa, cerveses, sopar, una copa i a dormir. A les 11 de la nit arribaren els que van eixir a la vesprada. L'endemà començava la part més bona. A les 8 del matí ja estava tot el món a la plaça per començar. Molta gent fa només la segona etapa i venen en cotxes fins a les Useres. Eixe dia n'hi havien vora 60 persones preparades per caminar. La ruta començava amb una curta pujada però, com les cames encara estaven fredes, va fer bufar als senderistes més del compte. Després el tema es suavitzà i, a vegades per pista i de vegades per camí, de vegades pujant i de vegades baixant (més cap amunt que ca abaix) es va anar fent camí.

KM. 39,5. Sant Miquel de les Torrecelles. Un poc més tard de les 10 arribaren els primers caminants a Sant Miquel. Dani, l'innovador i Toni estaven forts i van seguir un ritme prou alt. Aquest segon dia de la pujada la gent ja no s'espera. Es van fent grupets i el camí s'en va omplint com si fóra una filera de formigues de una quants quilòmetres. A Rayito i GPS els va costar arribar. Per complir amb la seua tradició, al primer camí que va poder ,GPS el va seguir i es van perdre (només unes desenes de metres). conscients de l'error, van retrobar la senda bona i van entrar a la masia amb una mica de retard. Ara a esmorzar a Sant Miquel de les Torrecelles i a afrontar el repte de la Lloma Bernat, una llarga pujada coronada per una exigent ascensió a la paret de la lloma. Eixe any, en mig de la pluja, va nevar un poc en la pujada.

Km. 44,5. Lloma Bernat. Cansats i bufant a les 12:30 els senderistes arribaven dalt de la lloma Bernat. Allí els esperava, com tots els anys, Ferran i les xiques amb aigua, cava, sidra, torrons, dolços i xocolata. 5 minutets per recuperar y a baixar cap a Xodos. Ara ve una baixada entre pins i una pista que a poc a poc va pujant fin que comença l'ascensió a la roca de Xodos. “Curta però intensa”

Km. 48,5. Xodos. Una vegada en Xodos, a l'1:30 de la vesprada, la primera cosa a fer era rehidratar-se amb una bona cervesa (o dues). Després a dinar un plat d'olla, manetes de porc, quallada i “carajillo”, com mana el reglament. Amb la panxa plena i calentets del restaurant, a les 15:30 els nostres senderistes va eixir a afrontar el Marinet. Feia molt de vent y nevava a ràfegues. Costava posar-se en marxa però com el final estava a prop, els Rayitos i la resta de caminants ho van agafar amb ganes. La pujada al Marinet es va fer en calma, la idea era arribar tots junts dalt, disfrutant de les estones de sol i neu que els queia.

Km. 52. Pla de la Creu. És el sostre de la ruta, a 1.465 metres. Aquest va ser el ultim lloc on van vore el sol. A poc a poc tot es va acabar de tapar, el vent va començar a bufar i la neu a caure. Com ara era tot cap avall, el grup no va patir molt, la neu era com si l'hagueren encarregat a sant Pere per a fer bonic. Van fer fotos.

Km. 55,6. Sant Joan. Per fi la fi! A Les 17:30 es va arribar a sant Joan. Amb una manta de neu que ho cobria tot. Ara al bar del santuari calentets i a esperar el bus.

Com sempre, la pujada a Penyagolosa va ser un plaer de fer, tant per la gent, pel camí, per l'esforç i per l'ambient. Una vegada feta, només calia esperar un any per a fer-la de nou.


Punxa ací per vore la ruta